
SI LA DRECERA FOS SIRGA DE VIA
Si pels signes novells membrança de perduts
símfons alats haja o del pèlag silent
l'albor copada em bega en cenacles astuts
lla on el cor s'arrecera i tasta el bo i el dolent,
dret llançaria el nauta al bri fosforescent
guardià del portell de vells castells retuts
qui guarnit de motor sense velam al vent
solcaria l'asfalt amb la sal pels vinguts.
TANKA DE LES FLORS CÍCLIQUES DE L'ALBA
Des de l'omega
de l'alba se t'escolen,
turgents, les flors
per la platja de l'ull
fins ' la pell del desig.
CARTA-PRÒLEG DE PERE BESSÓ (1992)
"Estimat Francesc, de llinatge ollerià dels Mompou, muntanyencs o ribaires:
Et recorde en aquella petita aula, jo analitzant poemes de Foix, Manent i Salvat-Papasseit; tu, arrecerant-te en els versos del comte Lautréamont i comptant, mot a mot, les onze mil verges de Guillaume Apollinaire, tot recitant de cor, i de memòria, línies senceres dels seus versos, mentre un escorrim quincallaire es regalimava per les cuixes d0aquelles puncel·les saboroses que volien ben aviat ser mestresses en gai saber. Eren llargues matinades de dissabte, quan m'acompanyaves per la Plaça d'Espanya. Parlàvem d'una blonda luxúria per les platges de Peníscola, Oropesa o Benicàssim, i jo, encara, descobria l'amor, a degotall, en la primera dona. Dos, tal volta tres anys, i plou ara, no sobre mullat, sinó sobre l'acer més traïdor que obri les carns dels amants vençuts. Silencie un estiu meu, i d'altres, per pudor i per vergonya, amb la complicitat de qui ha begut de la mateixa fel i, ara, consumat el deliri, s'entronca de bell nou amb la saviesa de la nafra cauteritzada pel foc més nítid. Jo volia, què et penses, parlar d'un viatge pagà, sacríleg i, alhora, si m'ho permets, religiós, d'una provisió de béns i de viandes per a la llarga passió que ens pertoca; d'una mar que és mare i perill, dona i meretriu; delicats versos de Foix, amanits amb unatades d'Espriu (la sal, la sal dels captaires...), que es perdia/retrobava als díptics de la Ignominiosa. Desitjava dir-te com he gaudit del soroll de les ones de mitjanit als teus poemes, de la delerosa carícia de les tavalloletes de Pound en les teues tanques, de l'orfebreria maliciosa dels teus doblesentits. Al capdavall, però, no he pogut estar-me de sofrir amb tu, germà, l'esgarrany, l'esgarrifança i el dol, aquesta vegada no de primaveres, sinó encara dels qui, com d'alada torre del castell retut, es llancen mar endins, sense nord, guia, estel, motor ni velam al pèlag de l'ull que ens convida.
Vale
Pere Bessó